L'escriptor, poeta i polític de Sant Feliu de Guíxols Ferran Agulló va deixar una important obra literària i política, però passarà a la historia del periodisme català per un fet al qual ni ell mateix li va donar gaire transcendència quan va succeir: va ser el primer que va batejar amb el nom de Costa Brava el marc geogràfic català que actualment va des de Blanes a Cadaqués i que avui és, sens dubte, un dels punts de referència claus en el turisme del nostre país.
Agulló col•laborador habitual de La veu de Catalunya, i sota el pseudònim de Pol, publicà ara fa poc més de cent anys, el 12 de setembre de 1908, un escrit on responia a Lluís Duran i Ventosa i en el que per primer cop s'esmenta el litoral gironí amb el nom que té avui i que ja ha esdevingut definitiu. De fet, i com sovint passen amb aquestes paternitats nominatives, hi ha vàries llegendes al voltant de l'autèntic pare de la reeixida denominació. Per exemple, Josep Pla atribueix la mateixa a Bonaventura Sabaté que segons l'escriptor de Palafrugell, la feu servir en un sopar al restaurant Paradís de Begur davant la presencia del mateix Agulló. Una altra explicació, menys coneguda, és la que el novel•lista francès Alejo Carpentier a la seva obra El segle de les llums la va emprar en un dels seus episodis. Tant si val quina de les històries és certa. Dins la creença popular ja ha arrelat que va ser Pol l'autor de tant magnífica nomenclatura. I sobretot, exacte perquè poques paraules com les que ell mateix deia en l'article reflexen tant bé l'essència i grandiositat d'aquesta geografia: "Oh la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura. Més fantàstica, més grandiosa: es feta pels temporals que el golf atia conta l'Illa fa milenars d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somniosa; una faldada de flors; però la nostra de la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls ho és tot; és brava i rienta; fantàstica i dolça treballada pels temporals a cops d'onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la banança com una esquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps". Cal destacar que Agulló no usa la majúscula quan utilitza els mots Costa Brava cosa que indueix a pensar que l'escriptor gironí no tenia pas premeditat que el nom passes a la posteritat, sinó que més aviat la denominació va ser fruit d'una determinada percepció del paisatge d'aquelles contrades que tant fortament marcaren el seu tarannà. En tot cas, el que és segur és que avui costa de pensar un altre nom millor i més encertat.
