LA FOTO

Els 91 milions d'euros pagats pel quadre "El crit" posen de nou ha discusió com es valora l'obra d'un creador

Editorial

El preu de l'art

TAQUILLA

1		Una amistat inolbidable
2		"Quemar después de leer"
3		"Retorno a Breadshead"
4		"El juego del matrimonio"
5		Forasters
6		El nen del pijama de ratlles
7		Concert Jaume Sisa

CINEMA Van ser un grup de joves directors francesos que van canviar la manera de veureel cinema

50 anys de "Nouvelle Vague"

Nouvelle vague (Nova onada) és la denominació que la crítica va utilitzar per designar un nou grup de cineastes francesos sorgit a finals de la dècada de 1950. Els nous realitzadors van reaccionar contra les estructures que el cinema francès imposava fins a aquest moment i, conseqüentment postular com a màxima aspiració, no només la llibertat d'expressió, sinó també llibertat tècnica en el camp de la producció fílmica.

Aquest apel.latiu sorgeix quan molts dels crítics i escriptors de la revista especialitzada "Cahiers du Cinéma" (Quaderns de Cinema), fundada el 1951 per André Bazin, decideixen incursionar en la direcció de films cap a finals dels anys cinquanta, després d'haver exercit la professió de guionistes durant els anys precedents. Aquests són els casos de François Truffaut, Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, Éric Rohmer o Claude Chabrol, i sobre tots ells el seu precursor Jean Pierre Melville.

Serien precisament les obres de Truffaut Els 400 cops (1959) i Alain Resnais Hiroshima mon amour (1959) les que van despertar l'atenció i sentenciar l'adveniment del nou fenomen cinematogràfic. El procés de consolidació de la Nouvelle Vague va quedar de manifest al Festival de Cannes de 1959, on van resultar guanyadors: Truffaut rep el premi a la direcció per la seva pel.lícula Els quatre-cents cops, ("Orfeu negre" de Marcel Camus va ser guardonada amb la Palma d'Or) i Resnais va obtenir un gran èxit amb la seva obra Hiroshima mon amour.

Entre els referents que van inspirar aquesta "nova onada" de la producció cinematogràfica francesa, és possible citar el cèlebre André Bazin, del qual van adoptar la necessitat de retratar la realitat organitzant la percepció de les obres d'una manera summament versemblant, pel que fa al desenvolupament de les vicissituds dels personatges. Tots aquests "nous trucs" es convertien en suggerents conceptualitzacions teòriques sorgides per haver-se convertit en veritables cinèfils, a base d'haver absorbit innombrables pel lícules a la Cinemateca del Barri Llatí de París, on els conceptes de "autor" i "autoria" gaudien de gran capital simbòlic.

Truffaut i el cinema