Fernando Vallejo (Colòmbia 1942) ha publicat la seva darrera obra La puta de Babilònia (Seix Barral) on la religió catòlica esdevé blanc de les seves agudes crítiques. Vallejo és molt conegut per una de les seves novel•les portada al cinema La virgen de los sicarios, germana en temàtica i en forma d'altres treballs seus com Caminos a Roma, Mi hermano el alcalde, El desbarrancadero, Entre fantasmas, Los días azules i La Rambla pararela on situa l'acció precisament a Barcelona.
Però Vallejo no és només prolífic amb la novel•la i ha cultivat altres gèneres literaris amb èxit. Té també una excel•lent biografia del poeta colombià Porfirio Barba Jacob, un gran treball d'investigació sobre un personatge força obscur i difícil de seguir en el seu pelegrinatge vital. Una trajectòria vital que fascina Vallejo per la seva obra poètica i amb el qual comparteix escenari de naixença, la d'Antioquia.
La clau de l'obra de Vallejo és posar en dubte veritats que es presenten com absolutes en el pensament occidental.
La Puta de Babilonia trenca una mica amb la dinàmica anterior. Forma part d'un altre grup d'escrits que estaria configurat per dos obres: El breve manualito de imposturología física i La tautología darwinista, aquesta última, fonamentada en la seva formació com a biòleg, En les tres obres, l'autor desfà "veritats absolutes" que semblen interioritzades de ple en l'àmbit cultural d'occident. Les tres esdevenen com a mínim interessants per plantejar el dubte com a mètode de pensar. Si bé ho fa amb alguna diferència: en El Breve manualito i La Tautología, els qüestionats es mouen en l'àmbit de la física o la biologia i les crítiques cauen sobre Newton, Darwin o Eisntein que són revisats i qüestionats pel que fa a la validesa dels seus descobriments i especialment pel com la història els ha distorsionat i fins i tot mitificat.
Molt criticat per uns i defensat pels altres, Vallejo no deixa indiferent a ningú. Ajusta sempre comptes pendents amb el món.
En canvi, en La puta de Babilònia l'eix central és una ridiculització del cristianisme. Dins l'assaig de Vallejo, el mateix és analitzat com una disciplina absurda que té com a finalitat ordenar el que per l'autor és la clau de l'existència de la vida: el caos i l'atzar. Amb un gran sentit de l'humor, però sense abandonar un altíssim grau de coneixement històric i científic sobre la matèria, l'autor analitza fins fer-los esperpèntics, alguns dels textos sagrats de l'església catòlica, el paper de la cúria vaticana com a organització de poder, la seva història els seus orígens i la seva situació dins el món actual. Un paper funest que Vallejo creu substituït per l'islam. S'ha dit que Vallejo és un escriptor ressentit, en part, és cert, sí, però molt lúcid. Ell mateix admet que té comptes pendents no tant sols amb l'església catòlica, sinó que va més enllà: en realitat l'escriptor colombià detesta tot allò que hem heretat com a veritats indiscutibles, imposicions quasi universals. De fet, el pensament de Vallejo no és nou. Si miréssim cap enrera veuríem important coincidències amb grans escriptors francesos de la Il•lustració: el Baró d'Holbach en El cristianisme sense vels sosté pràcticament el mateix pel que fa a l'església catòlica i al cristianisme en general. Trobaríem també extraordinàries coincidències amb Voltaire i Diderot. En qualsevol cas, sempre és recomanable la lectura dels textos de Vallejo. Encara que sigui per higiene mental ja que sovint és cabdal la lectura de textos que ens obliguin a fer una revisió total de conceptes que es consideren molts cops indiscutibles, com l'existència real de Crist. Cal tenir present que dins l'imaginari d'una part important de la població gairebé mai es planteja cap mena de qüestió sobre allò que els hi ha vingut donat i que d'alguna manera delimiten encara els paràmetres culturals de les societats occidentals.
Manté grans coincidències amb alguns dels autors de la il•lustració francesa del XVIII.
