Els referents més importants de la Nova Cançó tornen a entonar a ple pulmó a la mostra antològica que organitza el Museu d'Història de Catalunya fins al 31 d'octubre per fer justícia a aquest moviment, a partir del qual la cultura catalana va reflotar a finals del franquisme.
Els comissaris Pilar Aymerich i Xevi Planas van explicar en roda de premsa que el terme 'Nova Cançó' va aparèixer el 19 de desembre de 1961 per un recital de Josep Maria Espinàs i Miquel Porter, tot i que la mostra arrenca en els anys 50, "prehistòria" d\'aquest moviment que va suposar una fita cultural català.
Gràcies als col·leccionistes Fermí Puig -la persona que té col·leccions més nodrides de la Nova Cançó-, Jordi Roura i Joaquim Vilarnau, es poden veure objectes tan curiosos com un dels ventalls amb la cara de Pau Riba que es van distribuir en el seu concert de debut i discos de cantants italians (Rita Pavone entre ells) que es van posar a publicar discos en català en veure que era un mercat rendible.
Les "gimcanes" que s'havien de passar fins a publicar un disc, per culpa de la censura, formen tot un apartat, ambientat com si fos una presó. D'acord amb quatre de les cançons més polititzades de l'època ('L'Estaca, 'Diguem No', 'Margalida' i 'Què volen aquesta gent?') s'explica la "censura ferotge" que hi havia a l'època, i per la qual al final Lluís Llach se'n va anar a França i Raimon als Estats Units.
Raimon també va ser molt famós a França, sent el primer artista que sense cantar en francès va tocar més d'una vegada al Teatre Olympia de París. La premsa va anunciar el seu concert en aquest recinte el 1966 al nivell del de Bob Dylan i Joan Baez, i el disc amb la gravació del directe, com que no es venia a Espanya, molts catalans l'anaven a comprar a Andorra i el passaven d'amagat per la duana, en ple Franquisme.