Gràcies als col·leccionistes Fermí Puig -la persona que té col·leccions més nodrides de la Nova Cançó-, Jordi Roura i Joaquim Vilarnau, es poden veure objectes tan curiosos com un dels ventalls amb la cara de Pau Riba que es van distribuir en el seu concert de debut i discos de cantants italians (Rita Pavone entre ells) que es van posar a publicar discos en català en veure que era un mercat rendible.

Les "gimcanes" que s'havien de passar fins a publicar un disc, per culpa de la censura, formen tot un apartat, ambientat com si fos una presó. D'acord amb quatre de les cançons més polititzades de l'època ('L'Estaca, 'Diguem No', 'Margalida' i 'Què volen aquesta gent?') s'explica la "censura ferotge" que hi havia a l'època, i per la qual al final Lluís Llach se'n va anar a França i Raimon als Estats Units.

Raimon també va ser molt famós a França, sent el primer artista que sense cantar en francès va tocar més d'una vegada al Teatre Olympia de París. La premsa va anunciar el seu concert en aquest recinte el 1966 al nivell del de Bob Dylan i Joan Baez, i el disc amb la gravació del directe, com que no es venia a Espanya, molts catalans l'anaven a comprar a Andorra i el passaven d'amagat per la duana, en ple Franquisme.

Vols tenir titulars a la teva web?

Ja tenim guanyador de la tarjeta regal IKEA 100€. Fes-te admirador/a per participar i opinar

MÚSICA | Compartir a Facebook | Comenta a Twitter | Envia a Latafanera