Cap altre membre de l'aristocràcia del rock nord-americà s'havia fet esperar tant. La visita de Fogerty arriba quatre dècades després que els seus potents himnes llançats amb Creedence entre el 1968 i el 1972 es tractessin d'igual a igual en vendes i prestigi amb els Beatles i els Rolling Stones. El deute amb Barcelona, la seu més important dels seus seguidors a Espanya, quedarà saldat aquesta nit. I si hem de jutjar pel que s'ha vist a Múrcia, ningú en sortirà defraudat. Als 63 anys, John Fogerty segueix mostrant-se com un noi campestre, pròxim, complaent i somrient. I el més important: les seves infal·libles cançons segueixen trotant com una manada de búfals.
La sofisticació de la col·lecció de guitarres que Fogerty exhibeix a l'escenari contrasta amb la seva proposta escènica, tan plana i efectiva com el seu propi cançoner. Amb el suport d'una potent banda però sense perdre en cap moment el protagonisme (la seva guitarra pantanosa i la seva veu volcànica, sempre en primer pla), el californià va obrir la vetllada amb les demolidores Hey tonight i Green river, i al llarg del concert va deixar l'audiència satisfeta d'himnes de l'era Creedence, bé de la collita pròpia -Proud Mary, Have you ever seen the rain, Down on the corner, Lookin' out my back door, The midnight special, Keep on chooglin, Born on the bayou i Fortunate song- o a través de famoses recreacions, com Jambalaya (de Hank Williams) o Suzie Q (de Dale Hawkins).