Catalunya ha estat tradicionalment terra de teatre. La tradició d'aquest gènere al nostre país ve de molt antic i realitzar la llista d'autors destacats seria tasca inútil i possiblement injusta per la llargada de la mateixa i perquè és molt segur que algú es quedés fora de la mateixa de manera immerescuda.
D'un temps ençà, però, s'ha obert un debat sobre quin és l'estat del teatre a Catalunya. Contràriament al que molta gent pugui pensar, no és dolent. Queda molta feina per fer i queda, sobretot, acostar aquest art a la joventut. Aquest és, sens dubte, el principal repte que hi ha actualment. Manquen aspectes cojunturals, és cert, que a curt termini resulten cabdals. Però aquestes necessitats no poden fer perdre allò que és bàsic. Les enquestes indiquen que a la gent jove, de menys de 25 anys, el teatre els hi queda cada cop més llunya. Si no aconseguim apropar-los, per moltes subvencions, per molts actors de qualitat que tinguem i per molt bones obres que s'escenifiquin, el futur no seria gaire bo. Cal ser optimistes, sí, però també convé treballar en aquesta direcció. Perquè només cal tenir present una qüestió: els joves d'avui són el públic del demà. Cal no oblidar-ho.
