És ja francament insuportable. El panorama de la graella televisiva a l'Estat espanyol no s'aguanta per enlloc. El programes que ocupen la major part de les franges televisives han arribat a un punt francament vomitius. No és tracta de dir a la gent que ha de veure i que no ha de veure. En un país democràtic cadascú és ben lliure de mirrar allò que li vingui de gust, però que un programa obtingui una gran audiència no significa pas que sigui de qualitat. Així com els ciutadans tenen dret a escollir quin canal miren, les televisions també han d'acceptar les crítiques que poden rebre i d'emparar-ho tot amb el missatge que els telespectadors són lliures. És cert, però la llibertat s'ha d'acceptar en ambdues direccions.
Hi ha també la possibilitat de dir que les programacions d'algunes cadenes superen amb escreix el mal gust: els interessos més sòrdid per la vida privada de les persones, l'aparició de personatges "frikis" i esperpèntics dels que no se sap altre medi que participa en concursos indignes, la cosificació de les persones en objectes i la manca d'interès per l'anàlisi mínimament seriós de qualsevol tema. Davant d'aquestes objeccions, la resposta d'aquestes cadenes o de molts dels personatges que treballen en elles és que tenen molta audiència, que això és el que vol la gent i que a les persones que no els hi agrada aquest model o bé són frustrats perquè no tenen lloc en aquest circ o bé que tenen una visió massa intel.lectual de la televisió. Doncs des d'aquí ho diem ben clar: ni una cosa ni l'altre. Si hi ha llibertat per veure els canals, que hi és, també hi ha llibertat per dir que en molts casos estem davant d'un mal gust que esparvera, d'un negoci repugnant que té molt poc a veure amb el periodisme i amb l'oci. Tingui l'èxit que tingui amb l'audiència que sigui, continua sent un espectacle repulsiu.
