En l'escrit apareixen una sèrie d'aspectes que esdevindrien més que discutibles i una certa tendència a donar com a preceptes vàlids universals criteris apriorístics de l'escriptor. Tàctica hàbil, però tramposa. El que vol l'escriptor peruà és satanitzar uns conceptes amb els que gairebé tots estaríem en contra (discriminació de l'atre, negació de drets fonamentals, persecució per raons de pensament o de llengua) i atribuir un nom als mateixos: nacionalisme. Plantejada així la qüestió no hi ha rèplica. Si aquets conceptes els titlles de nacionalisme, patrioterisme o estatalisme és ben igual, perquè el contingut dels mateixos és sempre negatiu. Ningú que tingui un mínim de concepte democràtic i ètic de la vida política i social pot estar d'acord amb els conceptes abans esmentats. La trampa està en que darrera les paraules de Vargas Llosa traspua que ell atribueix tots aquests conceptes al cas català (en el text fe referències concretes a la seva època barcelonina)i dona per fet que a Catalunya aquest nacionalisme existeix i a més està triomfant. És una simplificació de la realitat enorme.
També resulta una mica incoherent que un home que sempre s'ha presentat tant defensor de la lògica i del racionalisme francès,faci una distinció absolutament "sui generis" entre nació i pàtria. Durant el discurs va afirmar que "las patrias no son las banderas ni los himnos, sino un puñado de personas y lugares que pueblan nuestros recuerdos". Es pot estar d'acord amb la afirmació de Vargas Llosa, però cal esmentar dues coses: la primera és que esdevé pràcticament impossible marcar la línia que diferencia entre nació i pàtria si seguim el pensament del recent premi Nobel. Els dos conceptes es fonamenten en elements bàsicament irracionals, allunyats d'aquella llum de la raó que segons l'escriptor ha de fonamentar qualsevol pensament polític. Que més lluny de la lògica, de l'argumentari racional i més semblant al "wolkgeist" romàntic alemany que mencionar records, terres, persones per fonamentar un concepte polític i històric com el de pàtria.
El segon punt a esmentar és que precisament si sobre aquesta idea de pàtria que ell mateix esmenta, si se'ls hi pregunta a molts ciutadans de Catalunya que no dubti que molts d'ells li diran que el seu país és Catalunya. I no seran pas nacionalistes, seran persones que han aplicat aquell pensament que el propi Vargas Llosa argumenta. Igual,exactament igual, que els arguments que l'autor de Conversación en la Catedral utilitzava quan es referia al seu Perú natal. Així doncs, la distinció entre "nacionalisme" i "pàtria" és tant dèbil i depèn tant del contingut que hom li atribueix que fins el mateix Vargas Llosa cau en una contradicció evident qual els empra.
Per finalitzar, només un apunt: una pena que a vegades la lògica d'un gran escriptor, com sens dubte és Vargas Llosa, només s'apliqui en una direcció o s'utilitzi per assolir uns resultats intel.lectuals més propers a la seva voluntat que al anàlisi fred de la situació. Perquè ¿està segur el premi Nobel que allò que ell denomina nacionalisme només prové d'aquelles situacions o lloc en que està pensant? ¿No hi haurà un altre nacionalisme molt més fort, que a més té el poder de l'Estat, però al que ningú denomina nacionalisme precisament per tenir el poder? Posats a comentar-ho, potser hagués estat millor i més just que Vargas Llosa ho hagués esmentat tot.

Vols tenir titulars a la teva web?

Ja tenim guanyador de la tarjeta regal IKEA 100€. Fes-te admirador/a per participar i opinar

OPINIÓ | Compartir a Facebook | Comenta a Twitter | Envia a Latafanera