Sempre és difícil adjectivar i tampoc sembla que sigui una tècnica gaire aconsellable per qualificar persones. Així, des de fa un temps sobta la gosadia d'alguns per proclamar-se intel.lectuals. Catalunya i l'Estat Espanyol deuen ser els llocs amb més intel.lectuals per metre quadrat del món. Ningú té molt clar quesignifica exactament la paraula, ni sap atorgar-li un contingutconcret, més enllà de deixar anar que el concepte intel.lectualcomença amb Emile Zola i el seu famós J'accuse. Però hi ha una sèrie de persones que els hi sembla que si ells mateixos es qualifiquen comintel.lectuals les seves opinions es situen immediatament per sobrela de la resta de ciutadans. És una mena d'autocomplaença ideològica que uns quans s'han atribuït amb el suport de determinats mitjans de comunicació.
El més cridaner de l'assumpte es que sempre són els mateixos artistes els que surten i que ningú sap quins criteris han seguit per estar dins la categoria dels "intel e.lectuals escollits". Sembla que ni hagi prou amb haver dirigit una sèrie de pel.lícules amb pretensió d'art i assaig, quan en realitat són arguments buits on no passa res. Sembla també que n'hi ha prou amb haver escrit un llibre amb frases grandiloqüents i moltes subordinades o en composar unes cançons amb una música d'ínfima qualitat, però això sí, amb un text que pretén ser alternatiu perquè s'atorgui la qualificació d'alternatiu, encara que no se sap ben bé una alternativa a quina cosa en concret. El cert és que ningú sap que és un intel.lectual. Tothom i pot posar el farcell que vulgui. Hi ha pensadors i artistes interessants i n'hi ha que no ho són, però és significatiu que aquells més colpidors, que aquells que més han influït en el desenvolupament moral i ideològic de la societat mai no han perdut el temps discutint sobre si eren o no intel.lectuals. Així doncs que cadascú es defineixi com vulgui, però darrera d'aquests que s'autodenominen "intel.lectuals" o "persona de la cultura" hi ha més d'un que l'únic que fa és un ridícul espantós de vanitat.
