La coneguda popularment com Llei del Cinema ja s'ha aprovat davant de l'oposició ferma d'una gran part del sector que la veu econòmicament inviable i, especialment amb el paper frontalment contrari de les "malors" que han dit que si el text es manté com està a partit del primer de gener de l'any que ve, les pel.lícules arribaran a Cataluya només en versió original sense subtitular. D'altre banda, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras,ha indicat reiteradament que molt aspectes del text legal s'han de desenvolupar i que és en aquets moment on s'han d'obrir les portes del diàleg per arribar a acords entre ambdues parts.
Aquesta és la única via. El text legal ha de ser possibilista. En cas de no ser-ho pot ser encara pitjor el remei que la malatia i encara es veura menys cinema en català. Que la situació actual és injustificable (només el 3% de les pel.lícules es poden veure en català) és tant evident que discutir-ho és absurd i cansat. Que cal potenciar el número de films que vegin en llengua catalana també és obvi. Un altre cosa es la via a seguir per aconseguir-ho. I la única via possibles és la de la negociació de totes les parts implicades. És més, probablement hagués estat millor portar un text al Parlament que tingués un major consens entre el sector. Intentar que properi a la pràctica una mesura d'aquesta importància amb l'oposició contundent del sector empresarial sembla poc pràctic i a més contrari als objectius cercats. És hora de negociar, no hi ha altre solució. La conselleria de Cultura té una gran tasca per realitzar en tota aquesta qüestió.
